TESTIMONIS
Rut Mateu
Un passat que pesa, que no es veu. La voluntat de fer-lo visible ens fa recórrer a l’únic element material que ens queda d’aquell dia, la roba que portava la Rut. A través d’ella podem treballar l’acceptació i l’exteriorització de la força reprimida en forma de flama, utilitzant el foc com a element catalitzador d’esperança, de futur.
La Rut va patir un abús sexual durant l’adolesència
Tornem a néixer, més fortes, més juntes, més profundes, perquè un bosc de mans amigues ens recull i ens abraça.
Rut Mateu Carles, fotografiada
Anna Vilarrubias (@annavilarru), fotògrafa
Sandra Revuelo
“Tengo todas las cosas de mi madre en cajas. Hace 10 años saqué de una maleta la sentencia. Ponía uxorticidio. Sonaba al más macabro de los ritos. Yo era tan joven que sentía que mis padres eran personajes de un mito. Uno mío, el preludio de mi historia. A lo que agarrarme para identificarme, o leerme. Para bien y para mal.
Una historia que llega a mí como un eco. Como las ondas que se forman en la superficie perturbando el agua como reflejo de ese punto de violencia pretérita. Las ondas no cesan, siempre reparas en un nuevo detalle en una fotografía, en un recuerdo, en los sueños. Y te remiten a imaginar una mirada desorbitada, una mano agarrando el pelo, un cuchillo atravesando la carne, un grito de muerte. Te agarra la garganta. El aire se hace pesado. Y el vacío se siente en el estómago.”
La madre de Sandra fue víctima de un asesinato machista por parte de su padre.
Sandra Revuelto Sánchez, fotografiada y pintora sobre las fotografías
Glòria Lumbreras
Tens 17 anys i una parella. Creus que ets feliç mentre la relació t'absorveix i utilitzen el teu cos, exclusivament, per al plaer de l'altre quan tu estàs inconscient. Te n'allunyes, busques ajuda i et repeteixen que exageres. Ho silencies i t'ho negues fins que, 8 anys després, explotes.
Les conseqüències que encara tinc ara mateix, després d’haver explicat la violència masclista que he patit en el meu propi cos, em fan ser qui sóc. Aquestes conseqüències les he expressat en fotografia a partir d'emocions i colors, però ha estat una feina personal molt profunda i de molta reflexió: fortalesa personal, amor propi, por, ràbia, llibertat, sororitat, desconfiança al dormir amb algú, dificultats sexuals, valentia, apoderament, culpa i rebuig dels altres.
Totes les emocions les visc actualment alhora i barrejades. Apareixen en diferents moments i segons les situacions, però estan vigents constantment. En cap cas són lineals. Tot aquest batibull esclata en positiu o en negatiu, el gestiono com bonament puc i se’m desborda en moments complicats.
Segueixo analitzant-me, qüestionant-me i preguntant-me com ho podia haver evitat. Me n'adono que les conseqüències més negatives disminueixen i n’han aparegut de positives. Veig, mica en mica, com he millorat des d’aquell 2008 on tot va començar o d’aquell 2016 on ho vaig explicar, i vaig sentir aïllament, solitud i depressió. I ara somrisc amb tota l'ànima, sobretot perquè sé que no camino sola i que algú valora l'esforç i et tracta com et mereixes.
Glòria Lumbreras, fotografiada
Bea Alba
“De pequeña adoraba las películas de Disney, y siempre creí que encontraría un príncipe azul que me salvara, aunque no supiera muy bien de qué. Al final resultó que de lo que tenía que salvarme era de esa idea de los príncipes azules, de todos los constructos de género, de las relaciones malsanas, del sistema heteropatriarcal. Y cogí fuerzas, me armé con mi guitarra, me fui al bosque, me junté con más guerreras y me creí capaz de salvarme. Y me salvé...bueno, aqui estoy. Me estoy salvando.”
Bea estuvo inmersa en dos relaciones de maltrato.
Bea Alba, història
Elisa Cadena y Malena Casado, models
Clara Aucejo
“Y así como el ave fénix, cuando ve llegar su final, construye un nido especial con ramas de roble y lo rellena con canela, nardos y mirra, guardándolo en lo más alto de la palmera. Allí se sitúa y, entonando la más sublime de sus melodías, expira. A los 3 días, de sus propias cenizas, resurge un nuevo Fénix y, cuando es lo suficientemente fuerte, lleva el nido a donde más desea, y desde allí alza el vuelo de nuevo para volver a empezar más valiente, más bella y más sabia.”
Clara pasó años de su vida ahogada en una relación de maltrato.
En la sesión nos explica sus secuelas, sus fortalezas y su resurgimiento.
Clara Aucejo Lafont, fotografiada
Sheyla García, fotógrafa
Cristina Ribera
No fa falta pegar per fer mal, les paraules fereixen, i no necessàriament han de ser crits.
Un xiuxiueig a l'orella pot fer mal només amb la intenció amb la que es diuen les paraules.
Tancar-me a dins l'ascensor, presentar-se amb un nadó i dir-me que "tu seràs la seva futura mare", amenaçar-me per xarxes socials, a la feina, carrer, enviar-me i demanar-me fotos nua.... Si la gent del meu voltant ho hagués sapigut en aquell instant, m'haguessin cregut? Com et puc mirar, sí a tu, agressor?
No és dolent que vulgui ser lliure.
No és dolent acceptar-me tal com sóc.
És dolent que et censurin, et sexualitzin, t'agradeixin, et violin, et mirin...per haver nascut dona i no home.
És trist que et tapin, t'ocultin, et diguin el què has de fer, t'etiquetin d'il.legal per ser qui ets.
Tenir pits i cony, no és un delicte, no són armes, però sembla ser que anem armades perquè ens temen.
Rebuig i més rebuig sense sentit cap a la meva persona. Paraules, crits, mirades, assenyalaments pels passadissos de la feina, era el pitjor moment del dia. Cada cop eren més els que creien que del que havia passat jo n’era la culpable, ningú creia el que havia passat. El més greu és que assenyalaven, miraven, deien sense saber la veritat, sense saber el que jo havia patit.
9 mesos de feina vivint el mateix, sense recolzament de ningú, estava escrita i tacada amb tot el mal que em vau desitjar.
Vergonya:
Em van dir que mirava massa; em van dir que anava massa ben vestida; em van dir que perquè mirava tant...; em van dir que era molt jove i això podia haver-li agradat; em van dir que era mona; em van dir que tenia bon cos i podia haver-lo provocat.....
I això voleu saber qui m’ho va dir? la meva tutora de pràctiques, una dona de 45 anys i amb una filla d’una edat similar a la meva. No podia ser veritat, pensava. Aquella tarda vaig plorar molt, vaig sortir del despatx desesperada i va aconseguir que em tanqués amb mi mateixa, que agafés odi al meu cos, que m’arribés a creure que jo ‘’havia provocat la situació’’, que jo ‘’havia trencat la família de l’assetjador’’.
Sempre he dit que he tingut un àngel al meu costat durant aquest procés, la meva germana. Germana de sang i de lluita! Gràcies per tota la teva ajuda i amor!
Quin orgull compartir batalla amb dones tan poderoses que han estat i estan al meu costat! Ens queda molt camí, i juntes SEMPRE tirarem endavant! Sou amor!
La Cristina va patir un abús mentre feia pràctiques.
Cristina Ribera, fotografiada